La Salut com a Dret

Plantearnos la sanidad desde la salud y no desde la enfermedad, desde la participación y no solo como pacientes con paciencia infinita.

0
62

Plantejam la sanitat des de la salut i no des de la malaltia, des de la participació i no solament com a pacients amb una paciència infinita.

Partim de la constatació de com es deteriora la sanitat en general i l’atenció primària en particular i de liderar l’índex de contagis a nivell europeu i estar dels primers a nivell mundial
Aquesta és una situació que ve de lluny, que va començar amb les fundacions i altres formes de gestió privada que van posar en marxa tant governs de PSOE com de PP i que han tingut el seu major impacte i visibilitat en les retallades aplicades per la suposada crisi.
La Plataforma per la defensa de la sanitat pública ha definit molt bé l’estratègia de deteriorament de la sanitat pública en general: no s’està privatitzant obertament, s’ha optat per fer que la sanitat privada Parasite la sanitat pública.

En relació amb aquest procés, es va publicar una columna d’opinió al diari Última Hora el 13 de novembre de 2019, amb el títol “Participar en Salut”:

“La salut no és negoci, el negoci està en la malaltia. La gent sana no consumeix medicines ni servei sanitari, per tant no hi ha res a treure-li de la butxaca des d’aquest sector. Que hi hagi molta població sana li interessa al sistema públic, encara que només sigui per allò de reduir la despesa i el dèficit. Però què passa quan la sanitat pública està sent parasitada per la sanitat privada?

Passa que l’interès per la salut es converteix en interès per la malaltia, també des de lo públic; passa que la saturació de serveis, les llistes d’espera, la no contractació de personal sanitari, es posen a l’servei d’empreses sanitàries privades, a través de concerts, externalitzacions i derivació de llista d’espera, per no parlar ja de la despesa farmacèutica i tot el que hi ha darrere. Perquè això passi cal la complicitat de polítics i professionals de la sanitat pública, cal una ciutadania desinformada, desorganitzada, desmobilitzada i inconscient del que suposa que la derivin a un hospital privat, o conscient però necessitada d’atenció.
Perquè aquest tema cal abordar-lo des la salut i no des de la malaltia. Cal abordar políticament i des de col·lectius veïnals, professionals i altres organitzacions per crear consciència de que la nostra salut depèn de nosaltres mateixos, que no la podem delegar i que no podem deixar que ens muten la sanitat pública, a el servei de la salut, per posar-la a el servei de l’negoci privat de la malaltia. Ens hi va la vida. (UH 13 de novembre 2019)”

La pandèmia està tenint una incidència fonamental sobre aquest model en construcció, d’una banda, deixa en evidència les debilitats de el sistema sanitari, l’efecte de les retallades, d’altra banda, contribueix a augmentar aquestes debilitats, especialment en atenció primària.
S’ha posat l’assistència hospitalària al centre de la sanitat, deixant l’atenció primària en un lloc secundari. Aquesta estratègia porta inevitablement, segons el parer dels professionals de la salut, a l’col·lapse de tot el sistema, en la mesura que no es compleix amb la funció preventiva que s’ha de gestionar des de la base de la sanitat, des dels centres d’atenció primària, actuant a temps a les funcions de detecció i valoració de casos, per el que era inevitable incrementar els seus recursos humans i materials.
Posar al centre l’atenció hospitalària -que no es col·lapsin les UCIS- respon a un model de sanitat reactiva i no preventiva, deixant que sigui la malaltia la que porti la iniciativa i responent a la seva pròpia evolució, sense aturar-ni controlar-la. Per això hem vist tanta improvisació, tanta confusió i tant procedir “de qualsevol manera” i sense criteri.
El súmmum d’aquest procés és culpar la ciutadania en general de la mala gestió, agreujada encara més per la manca d’un centre de coordinació, que lluny d’anul·lar l’autonomia dels territoris fos capaç de coordinar les seves capacitats, en comptes de fomentar les rivalitats partidistes i les baralles de palau.
Tampoc ha col·laborat en res la falsa dicotomia entre salut o economia, que ens dóna a triar entre morir de virus o morir de pobresa. No hi ha dubte que hi ha qui està guanyant fortunes i qui està perdent fins a la vida. El que des de la ciutadania s’ha percebut és confusió i desprotecció.
Però hi ha alternativa i el moviment veïnal, com sempre ha fet, ha d’afrontar la situació des de la crítica i des de la proposta, perquè sabem què volem.

Per començar, no podem caure en un nihilisme autodestructiu del “no hi ha res a fer, només queda la resignació, ni en l’individualisme del” campi qui pugui “a què ens estan portant.
És important que parem atenció a les paraules que s’utilitzen en els mitjans de comunicació i repeteixen constantment com un martelleig en el nostre cervell:


• “Nova normalitat” o vagin acostumant, entre altres coses, a aquest nou model, inclosa l’atenció telefònica 3 dies després que et agafin la crida que t’ha costat aconseguir altres 3 dies més.
• “Distància social”: aparti de tot i de tots, fins i tot de la pròpia família, que no és el mateix que guardar distància física.
• “Transmissió comunitària”: si la distància social es presenta com a solució, el comunitari i col·lectiu es presenta com a contaminant i perillós.
No obstant això, la solució és just al revés:
• El comunitari està just al centre de la solució: disposar d’un diagnòstic de salut comunitària en cada territori suposaria saber quines mesures efectives -no improvisadas- aplicar en cada cas i activar la prevenció.
• El socialment organitzat, ben coordinat, suposa activar recursos per treballar la prevenció i convertir la comunitat barri, poble o ciutat, en protagonistes d’aquesta mateixa prevenció i no en subjectes passius a atendre en urgències quan ja no hi ha remei.
• La proximitat social -mantenint la distància física necessària i altres mesures protectoras- és fonamental, fins i tot per crear un estat d’opinió i de confiança en les mesures que previngui el descontrol que genera la confusió i el descrèdit.


Comencem a posar-li nom al que volem: “Diagnòstic de Salut Comunitària”, com a estratègia per reemplaçar a la sanitat reactiva, que treballa des de la malaltia, en sanitat preventiva, que treballa des de la salut.
El diagnòstic de salut comunitària passa per conèixer la comunitat, el territori i la seva població: la piràmide d’edat, els hàbits culturals, la procedència, la incidència de les malalties més rellevants, els tipus d’habitatge, els nivells de vulnerabilitat econòmica i social, les professions majoritàries, etc., etc. Passa també per conèixer i coordinar la participació dels diferents agents socials que intervenen en una comunitat: els metges i sanitaris dels centres de salut de barri o zona, però també farmàcies, líders socials (siguin els que siguin, des presidents d’associacions del que més divers a rectors o clergues de qualsevol altra religió, fins i tot els presidents d’escala), establiments comercials, gimnasos, centres d’oci, centres educatius, etc. En definitiva, el que articula i incideix, des de la proximitat, en la vida quotidiana d’una comunitat.
Però no es tracta d’usar-los com a mera mà d’obra barata, a el servei d’ordres institucionals o per legitimar-les. No es tracta de convertir en sanitaris a la perruquera ni a el mestre, es tracta d’escoltar i recollir la valuosa informació que aporten, perquè ells i no una altra cosa és la comunitat. Es tracta de crear espais en què escoltin professionals i altres sectors que els ajudin a formar-se una visió global que els permeti ser creadors d’opinió i hàbits saludables, Perquè puguin escoltar altres sectors i formar-se una visió global de la situació.

Per què no es posa en marxa aquest procés de salut comunitària?
• Perquè, com ja hem dit, la salut no és negoci, el negoci és la malaltia i protegir el salut xoca frontalment amb les estratègies de lobbys de negoci molt poderosos al servei del qual es posicionen o sucumbeixen les institucions.
• Perquè una comunitat que adquireix consciència de la seva pròpia capacitat i s’organitza sempre és perillosa per al sistema polític de dominació, ja que posa en qüestió la mala gestió institucional i l’abús que suposa el negoci de la malaltia i tendeix a buscar alternatives.


Coordinar recursos davant el virus no és comprar mascaretes i fer uns quants tests i molt menys confinar barris densos o empobrits. Tampoc és contractar gent per a l’ocasió, a baix preu, vinguts d’arreu i molt menys demanar que els rastrejadors siguin voluntaris.
Coordinar recursos és, fonamentalment, coordinar agents de salut amb incidència en la comunitat, és establir espais de participació, deixar de ser pacients potencialment malalts amb paciència infinita i acrítica per ser agents actius en defensa de la salut.
Les institucions no posaran en marxa ni un diagnòstic de salut comunitària ni un pla estratègic d’intervenció comunitària enfront de la pandèmia. Si ens acostem a aquest objectiu serà producte d’una lluita veïnal, com al seu dia ho va ser aconseguir la construcció i dotació dels centres de salut dels barris.


Cal prendre la iniciativa i veure-ho com un procés. A hores d’ara, on sigui possible, és més que convenient:
• connectar amb el centre de salut i recolzar-se en els professionals que siguin més sensibles a la participació ciutadana;
• conèixer i seguir la seva situació, els mitjans de què disposen i les mancances que pateixen i les seves causes, fent un seguiment de les mesures institucionals que s’estan aplicant …;
• establir, en la mesura del possible espais estables de trobada i comunicació, de coordinació i participació si es pot arribar a aquest punt;
• traslladar informació i coneixement a la comunitat, als sectors sobre els quals puguem incidir, fomentant hàbits de responsabilitat social i valor comunitari;
• fomentar i obrir la participació d’altres agents comunitaris a aquest procés.


En l’àmbit de ciutat, com a Federació d’Associacions de Veïns, estem participant en la Plataforma per la Defensa de la Sanitat Pública, des d’on podem fer una feina important de dinamitzar la participació dels barris, cohesionat experiències, aportant informació sistematitzada i exigint la creació d’espais de participació en els centres de salut dels barris i diagnòstics de salut comunitària, a més de dir NO, amb majúscules, a la nova normalitat.
40 anys després, cal tornar la mirar cara a cara l’atenció a la nostra salut. Ja tenim els edificis i els professionals que en el seu dia volíem aconseguir ara cal lluitar pel model d’atenció sanitària i, sobretot, pel model de defensa de la salut que volem, afrontant el repte de conquestes una nova normalitat, la qual nosaltres necessitem.


NO ÉS MOMENT DE RENDIR NI DE DISTRAURER-SE– ENS VA LA VIDA


LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here